Estimats amics i amigues,
La situació d’expansió del coronavirus ens situa en un escenari mai vist. Tot i que alguns governs encara menystenen la gravetat de l’amenaça (especialment el dels Estats Units), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat oficialment el COVID-19 una pandèmia, i altres governs estan començant a adonar-se de la magnitud de l’amenaça que suposa.
Itàlia és, ara mateix, el segon país més colpejat després de la Xina, amb més de 10.000 casos confirmats i més de 1.000 morts, xifra que va en augment. Com a tal, Itàlia pot ser vista com la prova per valorar quina és la possible afectació del virus al nord global. La situació està evolucionant molt ràpidament i generant molta confusió. Tanmateix, hem cregut convenient compartir algunes reflexions breus en relació amb certs aspectes de la crisi: l’enfocament de l’estat pel que fa a l’expansió del virus, les mesures governamentals, les lluites socials resultants i la nostra actuació com a organitzacions progressistes.
El COVID-19 és un virus nou i ha requerit temps als experts per tal de posar-se d’acord en com gestionar-lo. Aquesta confusió, juntament amb la velocitat de la difusió de la informació en el nostre món actual, ha comportat una abundància de recomanacions i anàlisis, sovint contradictòries. Fins fa una setmana, algunes figures rellevants, entre les quals personalitats polítiques, el definien com una grip agreujada que només afectava la gent gran amb malalties prèvies. Tanmateix, la gravetat del COVID-19 s’ha fet evident per a tothom a Itàlia. I ha posat el sistema sanitari italià contra les cordes. Això es produeix per tres motius: el virus s’estén de forma efectiva i ràpida; aquelles persones que contrauen la malaltia requereixen ingressos llargs a l’UCI, i les retallades i mesures d’austeritat dels successius governs han erosionat la capacitat d’un sistema sanitari que, d’una altra manera, hi podria haver fet front molt més eficaçment. Tot i que el sistema sanitari d’algunes regions del nord és bo en molts aspectes en relació amb els estàndards europeus, el fet que el sistema estigui gestionat des de l’àmbit regional genera una gran disparitat interna. Avui dia s’ha reconegut que l’única eina efectiva per de contenir el contagi és la limitació del contacte entre les persones. Per aquest motiu, els països afectats han decidit clausurar certes àrees o, en el cas d’Itàlia, el país sencer.
Les diferents respostes al virus en els diferents estats del món reflectiran l’equilibri entre les forces socials de cada país. En el cas d’Itàlia, el govern ha pres algunes mesures dràstiques, tot i que la major part podrien haver estat preses abans i moltes altres encara s’haurien de dur a terme. En particular, ha buscat equilibrar la contradicció entre l’amenaça a la salut pública i l’interès del capital, i això ha generat una resposta confusa i ha prioritzat massa sovint el segon element, posant la població en risc.
L’enfocament de la crisi a Itàlia
El 4 de març, Itàlia va declarar un tancament a les àrees més afectades del nord i va prohibir tot desplaçament innecessari. Els detalls del decret van ser filtrats a la premsa abans que el govern pogués fer la declaració oficial, i això va fer que centenars de persones acudissin a les estacions de tren amb l’esperança d’agafar un tren que les dugués fora de les zones vermelles. Molta gent va viatjar a través del país aquella nit i això va adulterar l’efecte de les mesures de seguretat, ja que el virus estava sent potencialment traslladat a altres regions.
El 9 de març, aquest decret va ser estès a tot el país. Es va decretar el tancament dels bars a les 6 de la tarda, la prohibició dels esdeveniments públics i els desplaçaments no essencials, de manera que tota persona que es desplacés havia de dur un formulari que en detallés els motius. El tancament d’escoles i universitats es va allargar fins al 3 d’abril.
La nit de l’11 de març, el govern va anunciar el tancament de tots els establiments no essencials. Botigues de comestibles, farmàcies, oficines de correus, agències de notícies i benzineres es mantenien obertes. Tot i això, en resposta a la pressió per part de Confindustria (la patronal italiana), moltes activitats productives no van ser incloses en aquest decret. Això implica que treballadors i treballadores de la fàbrica, treballadors i treballadores de call centers, i treballadors i treballadores del sector de la logística encara han d’acudir al seu lloc de treball.
Aquest últim decret ha generat una situació en què es prohibeix trobar-se o caminar per l’espai públic (excepte en cas de necessitat), i la població es veu forçada a quedar-se a casa. Tot i això, un sector important de treballadors i treballadores es troben aglomerats a les fàbriques produint béns o serveis no essencials.
Hi ha hagut molts informes en relació amb les condicions de treball insegures en magatzems o fàbriques. El 9 de març, treballadors i treballadores de la fàbrica de FIAT, a Pomigliano, al sud d’Itàlia, es van declarar en vaga sense comunicació prèvia en protesta per la manca de mesures de seguretat. El mateix van fer els treballadors i treballadores del centre logístic de Bartolini, a Caorso, al nord, i del magatzem de TNT, a Caserta. Cada hora hi ha noves informacions en relació amb noves accions de vaga (podeu llegir-ne més a https://poterealpopolo.org/coronavirus-sciopero-ovunque/).
Les presons italianes han estat un altre dels punts calents. El sistema penitenciari italià fa molt que està en crisi. Les instal·lacions obsoletes i una greu sobreocupació impliquen que les presons italianes violin de forma perpètua les regulacions actuals. En aquestes condicions, les restriccions del govern (la prohibició de visites, la limitació de les trucades als familiars i dels permisos de treball fins el 31 de maig, entre d’altres) han desencadenat revoltes a les presons de tot el país. Tretze persones han mort durant aquestes revoltes en circumstàncies encara no esclarides. Hi ha hagut informes d’un cas de positiu per part d’un guàrdia a Vicenza i les famílies han declarat el temor per als interns, que tenen un accés limitat a la informació i les recomanacions. Si «el grau de civilització d’una societat pot ser jutjat entrant a les seves presons» (Dostoievsky), Itàlia no arriba gaire lluny.
Ara el govern està preparat per anunciar un paquet de mesures econòmiques. Es diu que aquestes mesures poden incloure moratòries de reemborsaments hipotecaris, pagaments de subministraments bàsics i complements a les compensacions d’acomiadament, però queda per veure encara si hi haurà alguna ajuda a les persones autònomes, als contractes de zero hores o al sector informal. El govern ha destinat 25 bilions d’euros a mesures extraordinàries en resposta al coronavirus, però, amb l’economia italiana a punt de col·lapsar, és difícil imaginar que aquesta quantitat faci una diferència significativa. La Unió Europea ha mostrat alguns signes de flexibilitat en el seu enfocament, fins que, el 12 de març, el Banc Central Europeu es va retirar de la provisió de suport, cosa que va fer augmentar els rendiments dels bons italians.
El Coronavirus i l’ajuda mútua: què podem fer per ajudar-nos entre nosaltres?
Quan una crisi colpeja una societat desigual, són sempre les persones més vulnerables qui més pateix: la gent gran, els treballadors i les treballadores, les persones migrades, les dones, les persones amb malalties prèvies. Com a Potere al Popolo, intentem trobar vies per trencar l’aïllament i establir relacions de suport mutu i solidaritat entre comunitats.
En moltes ciutats hem establert un sistema d’ajuda mútua per a persones que necessiten suport en les tasques diàries, com la realització de compres per cobrir necessitats bàsiques (en condicions segures).
També hem creat una línia telefònica nacional per tal de proveir suport legal als treballadors i treballadores afectats per la crisi. La línia es va posar en marxa fa només dos dies, però ja ha rebut més de 70 trucades per part de treballadors que han estat forçats a treballar en condicions de manca de seguretat, que han estat acomiadats o que treballen en l’economia submergida i, en conseqüència, s’arrisquen a quedar fora dels plans de suport de la crisi per part del govern. Amb la informació recollida a través d’aquestes trucades hem pogut planificar les nostres accions com a organització i formular demandes concretes als empresaris i al govern. Totes les trucades van ser ateses, en primer lloc, per un petit grup de voluntaris i voluntàries professionals de l’àmbit jurídic. Tot seguit, els contactes es feien arribar a voluntàries en cada una de les localitats per tal de donar continuïtat a aquest suport.
Fins ara hem identificat tres àrees concretes d’intervenció. La primera és el sector logístic. Hem estat en contacte amb treballadors i treballadores del magatzem d’Amazon, que ens expliquen que estan treballant més que de costum, a causa de l’augment de la demanda (persones que fan comandes des de casa en lloc d’anar a les botigues), i en condicions que no s’adeqüen a les mesures de seguretat establertes. El segon són els call centers. Les empreses que gestionen aquests centres han estat reticents a permetre treballar des de casa, ja que això augmentaria els costos per l’adquisició de la tecnologia necessària, de manera que els treballadors i les treballadores segueixen treballant a les oficines aglomerades. En tots dos casos, els advocats i les advocades han rebut formació per de fer reclamacions oficials als empleats en qüestió, en les quals exigir que les mesures de seguretat siguin implementades i que els treballadors i les treballadores estiguin exempts de fer hores extraordinàries.
La tercera àrea és la de les garanties per als treballadors i les treballadores estacionals. N’hi ha un gran nombre a Itàlia, particularment en els sectors de l’agricultura i el turisme, però també a les fàbriques. El treball estacional és una forma de treball precari, ja que l’empresari no està obligat a contractar les mateixes persones cada any. Tot i això, els treballadors i les treballadores estacionals tenen accés al subsidi d’atur (que no són universals a Itàlia). Hem escrit al govern i al departament de seguretat social preguntant si aquells treballadors que no seran contractats aquest any, producte de la crisi, tenen garantida la prestació durant tot el període estès d’atur.
Més enllà d’aquests casos específics, que constitueixen exemples de l’acció concreta que es pot dur a terme, estem fent una crida al govern per tal de garantir els salaris de totes les persones afectades, incloent-hi també les autònomes, aquelles que treballen sense un contracte formal o els treballadors i treballadores de la gig economy. Reivindiquem que tothom que ha perdut la seva feina tingui garantit el subsidi d’atur, així com l’amnistia per a totes aquelles que no puguin pagar les factures de subministraments, el lloguer o la hipoteca.
També reivindiquem que s’aturi tota l’activitat de producció no necessària (amb permís remunerat al 100% per als treballadors).
Finalment, reivindiquem que l’estat realitzi inversions massives en el sistema sanitari, contracti més treballadors i treballadores sanitàries amb contractes indefinits, i estableixi el control públic de la producció de medicaments i equipament mèdic. Demanem al govern que reverteixi les mesures d’austeritat i que aixequi el pacte fiscal amb la UE. Itàlia està afrontant una greu crisi econòmica. Només un canvi complet de paradigma, amb una inversió important del govern en l’economia, els serveis públics i la creació de treball pot salvar-nos dels pitjors efectes d’aquest desastre.
La nostra resposta a la crisi, per tant, ha de tenir tres vessants: organitzar-nos dins les nostres comunitats per tal d’afrontar les necessitats immediates; donar suport a les lluites obreres des del terreny (també des de l’àmbit legal), i formular demandes polítiques estructurals a l’estat. Creiem que l’únic camí per sortir d’aquest desastre és a través de la construcció de l’acció col·lectiva. Per això, a totes les organitzacions progressives que observeu Itàlia des de la distància, us animem a començar-vos a organitzar per tal de definir demandes per protegir la seguretat i el benestar de les vostres comunitats.
